Sòl industrial, aigua i futur: per una planificació rigorosa a Alcoi i la comarca

FOTO: PACO GRAU

Article de Jordi Tormo Santonja (geògraf) i Lluís Torró Gil (historiador i membre de Salvem l’Aqüífer del Molinar), publicat originàriament en Tipografía La Moderna, que reflexiona sobre el sòl industrial i l’amenaça que comporta el projecte de polígon industrial Alcoi Sud.

L’associació Salvem l’Aqüífer del Molinar naix d’una motivació clarament altruista i desinteressada: la defensa del recurs natural més preuat que garanteix la vida a Alcoi i Ibi, l’aqüífer de Barrancons-Carrasqueta, més conegut popularment com l’aqüífer del Molinar. Som plenament conscients que la indústria és un motor econòmic essencial de la nostra comarca, però estem convençuts que qualsevol horitzó de futur ha de ser capaç de compatibilitzar l’activitat industrial amb la preservació d’uns recursos hídrics i de sòl que són finits. Ens trobem davant un dilema que marcarà les pròximes generacions i que exigeix abandonar la improvisació per una planificació basada en la sostenibilitat real.

El mite de l’extensió infinita i la «dependència de la trajectòria»

Actualment, les institucions alcoianes (polítiques i empresarials) semblen focalitzades exclusivament a estendre les àrees construïbles dins el terme d’Alcoi, oblidant que una política industrial moderna ha d’anar molt més enllà de la simple creació de sòl. Les limitacions del terme municipal pel que fa al terreny apte per a la indústria poden ser enteses emprant el concepte de path dependence o dependència de la trajectòria: un creixement històric que, simplificant-ho molt, primer va ocupar els llits dels rius, després les hortes i finalment ha estat expulsat cap a altres zones. Un desenvolupament industrial primerenc, en què l’activitat ocupava una gran quantitat de mà d’obra, va exigir un creixement poblacional que, al seu torn, va anar ocupant més espai. Amb açò, la crisi iniciada als anys 1970 i els canvis en els paradigmes productius, va tendir a fer desaparéixer una sèrie d’activitats i propiciar-ne d’altres amb una productivitat del treball molt més elevada. Les noves indústries, en general, necessiten molt més espai per treballador que les antigues. Un problema agreujat per la manca d’adequació dels antics espais.

Front a aquests reptes, i atenent la intricada orografia local (barrancs, forts desnivells, grans zones amb greus riscos d’esllavissaments), la resposta va ser tardana i dolenta. Per part de l’empresariat, una bona part de les instal·lacions es van deslocalitzar a polígons de municipis limítrofs, continuant una tendència històrica que és general a totes les àrees industrials (també a la nostra) i que té un abast que va més enllà dels entorns locals o comarcals. És un fenomen d’abast mundial, molt ben estudiat i explicat des de fa dècades, si no més. Es cercava, sobretot, sòl barat i, de vegades, també salaris més baixos. Aquesta dinàmica també va ser poblacional: el creixement dels preus dels habitatges al saturat Alcoi (sense la creació d’alternatives viables i assequibles, particularment al centre històric) i el trasllat de les oportunitats d’ocupació a altres zones, van provocar una redistribució demogràfica a la comarca. Les autoritats municipals d’Alcoi van optar per assenyalar l’àrea de la Canal (pensant en fer la competència a la creixent oferta de sòl industrial a Ibi) com a alternativa de futur. Estem parlant de 1995.

Molt ràpidament es van fer evidents els problemes de l’assentament d’un polígon a aquella zona. Tanmateix, es van emprendre dos camins poc afortunats. D’una banda, no adequar les àrees industrials existents. L’ajornament de les infraestructures d’eixes àrees, com demostra el cas del polígon de Cotes Baixes, es va fer molt tardanament, la qual cosa va agreujar els problemes orogràfics de l’espai. D’una altra, optar per solucions peremptòries amb greus defectes de planificació, com és el cas del polígon Santiago Payà, una mostra de pèssima urbanització que ens hauria de servir d’advertència sobre les planificacions exprés ad hoc i els costos de construir en llocs inadequats. Tot això, a pesar dels reiterats avisos que col·lectius com La Carrasca havia llançat sobre els problemes que podia patir la zona tal i com havia estat concebuda (sense, ni tan sols, un Informe d’Impacte Ambiental que va ser redactar a posteriori, que subratllava la improcedència del projecte respecte als problemes d’esllavissaments i al que se li va fer cas omís). A banda, d’algunes altres actuacions que, tret d’excepcions molt puntuals han seguit els mateixos patrons, la solució per la que s’ha optat des d’àmbits empresarials, sobretot, però també des del propi Ajuntament d’Alcoi ha estat la ubicació d’un àrea industrial a la zona de la partida de La Canal.

La quimera de La Canal, considerem el que ha passat fins ara

Els intents de creació de sòl industrial a La Canal compten amb un precedent el 1980. Aleshores, un particular va sol·licitar una requalificació de terrenys com a sòl industrial al Regall. L’Ajuntament va descartar de pla la iniciativa, esgrimint l’argumentació dels estudis de l’IGME que ja desaconsellaven ‘taxativament’ la ubicació d’activitats industrials a la zona pel risc de vessaments de contaminants a l’aqüífer.

L’actual debat, però, parteix de la designació d’aquesta zona com a possible àrea industrial el 1995. No deixa de resultar curiós que els problemes ambientals d’ordre quasi exclusivament, diguem-ne, naturalista (impactes sobre flora, fauna i paisatge), van conformar la base de la principal oposició a la ubicació per part del PP, que va fer públic un informe amb arguments en contra el 1996. Aquesta oposició de la principal força de la dreta alcoiana es va esvair just quan, en el moment en què va accedir a l’alcaldia, es van fer públics els resultats del primer estudi sobre alternatives de sòl industrial a la ciutat. El pacte de govern PSOE-EUPV de 1995 contenia l’encàrrec d’aquest informe per la preocupació que existia respecte al risc que podia suposar una àrea industrial sobre l’aqüífer del Molinar, just a un espai que ja presentava amenaces derivades de la urbanització de l’Estepar i dels projectes de l’autovia. El monumental estudi de la consultora Gea 21, a més de fer una extensa anàlisi de les necessitats de sòl industrial (amb un estudi de mercat i entrevistes amb empresaris), va radiografiar el terme municipal, descartant una sèrie de possibles alternatives i proposant una àrea concreta de desenvolupament.

Aquell estudi va descartar la possibilitat de La Canal pel risc sobre l’aqüífer. Des de l’aleshores, quasi cada vegada que algun actor empresarial o polític de la ciutat ha reiterat la idea de La Canal, ha aparegut algun estudi o informe que o bé la descartava o bé posava tants condicionants que feien inviable la proposta. Gea 21 o l’informe dels hidrogeòlegs de la Universitat de les Illes Balears (aquest encarregat per Salvem), descartaven de pla la idea. No cal oblidar que l’estudi de 2005 dels doctors de l’UIB, Antoni Rodríguez i Bernat Gelabert (Anàlisi hidrogeològic i estructural de la zona de recàrrega de l’aqüífer del Molinar (Alcoi)) va considerar que les mesures destinades a evitar que les aigües pluvials d’un probable polígon acabaren en l’aqüífer resultaven inviables pel seu elevadíssim cost i per què, en cap cas, podrien considerar-se com a fiables al 100 %. La resta d’estudis i informes (IGME, CHX) apunten en la mateixa direcció. De fet, els de la consultora Aljibe, redactats el 2021 per a servir de base a l’aprovació d’un perímetre de protecció de l’aqüífer, consideren la idea i la reiteren.

La realitat del mercat: Alcoi davant els seus competidors

Fins a quin punt necessitem sòl industrial? Aquesta seria la primera pregunta que caldria respondre abans d’encetar qualsevol possible iniciativa al respecte. Estretament lligada, sorgeix immediatament una altra pregunta: quina tipologia de sòl industrial necessitem? I encara ens n’hauríem de plantejar una altra: es pot considerar la realitat d’Alcoi deslligada de la comarca? És assenyat i realista entendre el futur de la ciutat sense considerar el de la resta de poblacions? No cal ser catedràtic d’Economia per a adonar-se que és virtualment impossible deslligar la realitat d’Alcoi de la de Cocentaina, Muro, Ibi, Banyeres… Qualsevol estratègia que es construïsca negant o obviant la realitat es troba condemnada al fracàs. Per tot açò, doncs, és imperiós resoldre les següents incògnites:

1. Quina és la necessitat d’espai addicional que requereixen realment les empreses de la comarca per poder continuar desenvolupant les seues activitats en condicions raonables.
2. Quins són els requeriments que necessiten les empreses en funció del tipus d’activitat que practiquen. Sembla claríssim que no requereix el mateix una indústria química que una consultora d’enginyeria, per posar solament un exemple. No totes les empreses tenen les mateixes necessitats de transport, energètiques o d’accessos. Per tant, activitats diferents poden ocupar espais diferents. Si combinem aquesta exigència amb l’anterior és fàcil adonar-se que no estem parlant només d’una qüestió de més o menys metres quadrats. Això ens condueix a una altra qüestió.
3. Fins a quin punt es poden emprar espais industrials actualment en desús, infrautilitzats o per desenvolupar. Si volem afrontar el canvi climàtic, reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i construir espais de vida més amables en els que els desplaçaments forçats es reduïsquen al mínim, considerar aquesta qüestió no sembla una opció, hauria de ser quasi un manament imperatiu.

Una aproximació preliminar, barroera si voleu, ja ens dona algunes pistes. L’anàlisi de mercat a partir de fonts oficials i d’ofertes immobiliàries revela una realitat incòmoda: Alcoi té al voltant d’un milió metres quadrats de sòl industrial, però està extremadament fragmentat. Menys de mitja dotzena de parcel·les superen els 5.000 m², cosa que suposa un coll d’ampolla per a grans indústries que busquen superfícies planes. Aquesta limitació topogràfica ens fa perdre competitivitat davant municipis com, per situar-se fora del marc estricte de la comarca, Villena, on el sòl és pla, té millors connexions logístiques i preus molt més competitius, entre els 60 i 100 €/m².
S’ha arribat a afirmar que el terme d’Alcoi té quasi 130 milions de metres quadrats, amb la qual cosa l’espai del polígon que es proposa no arribaria ni al 0,7 % del seu territori. Però eixa imatge és un miratge. El sòl és un bé escàs, no és infinit. I encara ho és més a Alcoi que té menys d’una sisena part del seu terme en condicions de poder urbanitzar-se, només atenent a les pendents. Si descomptem la part que ja està urbanitzada actualment (al voltant d’un 7 %), estem parlant d’una quantitat de poc més de 2.000 Ha, de les quals ja n’hi han urbanitzades un poc més de 900 i estan programades com a urbanitzables no arriba a 300. Només heu de fer números, no estem parlant d’un 0,7 %, sinó d’una xifra que es troba clarament per damunt del 10 %.

Abans de destruir una àrea verge, és imperatiu resoldre quant de sòl actual està realment en el mercat i si les infraestructures d’Alcoi Sud serien econòmicament viables. Els costos d’urbanització i les mesures de mitigació ambiental extremes a La Canal podrien disparar el preu del metre quadrat, fent que el projecte nasquera ja sense demanda real.

Arribats a aquest punt, i davant l’enèsima proposta de crear sòl industrial a La Canal, creiem que és necessari un replantejament global de la qüestió. En lloc de repetir errors, caldria crear un Observatori sobre la Indústria per a identificar oportunitats en sectors emergents i impulsar una Oficina d’Atracció d’Inversions. Aquestes eines permetrien analitzar si les necessitats de moltes empreses realment passen per nous macro-polígons o si podrien cobrir-se rehabilitant naus buides o millorant els polígons actuals, que sovint manquen de serveis adequats. Resulta imprescindible conèixer realment la situació en la que ens trobem realment, quins són i on estan els problemes. Sols partint d’eixes premisses podrem acarar la qüestió del sòl industrial.

L’aqüífer del Molinar: un risc sanitari inassumible

L’argument més contundent contra el projecte de La Canal és la vulnerabilitat extrema de l’aigua potable. Des de la dècada de 1980 fins el present, com ja hem assenyalat, els diferents estudis confirmen que l’aqüífer té una naturalesa càrstica amb engolidors que connecten directament la superfície amb la captació. Un abocament accidental podria arribar a les nostres aixetes en un temps rècord de només 2 a 10 dies.

Per a intentar evitar aquest desastre, el projecte proposa un sistema de «vessament zero» que, tanmateix, els informes tècnics qualifiquen de fal·làcia inviable:

• Dimensions colossals: només per a gestionar els efectes d’una tempesta mediterrània típica en una àrea de 100 hectàrees, caldrien basses de retenció d’uns 150 x 150 x 2,5 metres.
• Gestió complexa de les aigües residuals: en tot cas, per als vessaments ‘ordinaris’ del complex industrial es preveuen una sèrie de mesures extraordinàries com canonades amb doble camisa, depuradora pròpia i, fins i tot, el bombejament d’aquests residus per a vessar-los en el terme d’Ibi, cap al sistema del riu Verd.
• Cost i manteniment: no hi ha cap estudi dels costos que poden suposar aquestes infraestructures i que, amb tota seguretat, incrementarà exponencialment el preu del sòl. Però, i pot ser encara més greu, aquestes complexes infraestructures s’hauran de mantindre. Qui assumirà el cost de vigilància i manteniment per a garantir que no hi haja cap fallida?
• Paradoxa industrial: indústries que volem atraure, com la cosmètica o l’alimentació, haurien de ser excloses o restringides a La Canal precisament per la necessitat de protegir l’aqüífer.

No sembla que els avenços tecnològics siguen capaços de resoldre aquesta problemàtica. Però, a més, la fe cega en la capacitat de la tecnologia de eliminar tots els obstacles, s’ha estrellat reiteradament contra l’extraordinària resistència del món físic que ens envolta. Només cal recordar l’exemple recent de les conseqüències de la DANA de 2024 a l’entorn de València. Una planificació urbanística que ha menyspreat olímpicament la realitat de la xarxa hidrològica natural i el règim irregular de precipitacions a aquesta part de la Mediterrània es van combinar per produir una catàstrofe d’un abast gegantí. La confiança cega en la capacitat de la tecnologia per evitar aquests problemes (només cal pensar en l’efecte causat pel desviament del llit del Túria) ens condueix habitualment al desastre. I no podem oblidar que els efectes del canvi climàtic no faran altra cosa que agreujar la intensitat i la freqüència amb què es produiran aquests fenòmens en el futur immediat. La precaució hauria d’imposar-se per damunt de qualsevol altre consideració.

És imprescindible tindre present que sobre l’àrea de La Canal ja pesen amenaces que poden posar en risc l’aqüífer. L’autovia és un alt factor de risc, que només es va reduir gràcies a les al·legacions de La Carrasca, les quals obligaren a reforçar substancialment les mesures de seguretat i precaució. Com també ho és la urbanització de l’Estepar que, a més, es troba sota l’amenaça d’ampliació aprofitant com a excusa la necessitat d’adequar-la a la normativa urbanística. Els qui argumenten que el sòl industrial a la zona és viable perquè ja existeixen aquestes infraestructures sembla que obliden que el que defensen és incrementar exponencialment els riscos que ja hi són presents. Instal·lar indústria a la zona no elimina el problema, al contrari, el multiplica.

Incompatibilitat legal i manca de rigor tècnic

El projecte també s’enfronta a seriosos obstacles jurídics, ja que és disconforme amb el PGOU vigent de 1989, que protegeix eixos terrenys pel seu valor forestal i paisatgístic. A més, és incompatible amb la Xarxa Natura 2000, que obliga a mantenir la protecció especial d’aquests sòls. Cal subratllar, a més, que la tramitació inicial de la revisió del Pla General ja s’ha iniciat amb un document aprovat pel plenari de l’Ajuntament (l’anomenat Pla General Estructural). Encara no està vigent però no contempla l’àrea com a zona d’expansió industrial. Al contrari, assenyala altres espais dins el terme municipal que podrien suposar 700.000 m2 nous de sòl d’aquesta tipologia que no presenten problemes tan greus com l’àrea de La Canal. És absolutament incomprensible i clarament contradictori que una administració que aprova un planejament que exclou La Canal, s’aplane a recolzar una proposta que contradiu obertament les línies mestres d’un planejament del que ja s’han iniciat els tràmits per a la seua aprovació.

Altres problemes que podem considerar de menys entitat són, d’una banda, que el Document Inicial Estratègic (DIE) ha estat redactat només per un arquitecte, sense l’equip multidisciplinar (hidròlegs, biòlegs, geòlegs) necessari per a una zona de tal complexitat ambiental. D’una altra, a més, tampoc podem oblidar les afeccions sobre el patrimoni cultural ja que la construcció afectaria directament el jaciment de La Moleta (ibèric) i hi ha una gran dispersió de restes arqueològiques al Mas de l’Assegador que obligarien a paralitzacions i estudis costosos.

El paisatge i la fauna: l’efecte barrera

El demolidor informe elaborat pels tècnics municipals (una raó de pes per a que l’Ajuntament retire obertament el recolzament al projecte), a més de les qüestions hidrològiques, remarca les afectacions sobre la fauna i el paisatge. La ubicació a La Canal suposaria urbanitzar 100 hectàrees en plena zona d’amortiment del Parc Natural de la Font Roja i dins de la Xarxa Natura 2000. Això no sols destruiria un paisatge de qualitat molt alta, sinó que afectaria la Canyada d’Alcoi, una via pecuària que actua com a corredor biològic essencial entre la Font Roja i la Carrasqueta. L’impacte visual des de l’A-7 seria massiu, transformant un entorn agrícola tradicional en un nucli industrial satel·litat totalment desconnectat de la trama urbana.

Pel que fa als efectes negatius sobre el corredor biològic, paga la pena ressaltar alguna de les crítiques contingudes al document tècnic municipal (p. 12):

Tampoco se valora la afectación del polígono a la conectividad entre el Parque Natural de la Font Roja con otros espacios naturales cercanos como la Sierra del Quarter, El Carrascar, El Cabeç de Corbó o la Serra de la Carrasqueta. La conversión de suelo agrario en una matriz industrial densa puede interrumpir la continuidad del hábitat, lo que sumado a la barrera de la A-7, puede generar un efecto significativo, negativo y sinérgico sobre la fauna. La falta de este análisis detallado de la conectividad y de los pasos de fauna es una carencia significativa en la evaluación del impacto sobre la biodiversidad y los corredores territoriales.

Les argumentacions que des dels sector que defensen la viabilitat de l’actuació obliden o posen en un segon pla les afeccions hidrològiques i incideixen sobre les qüestions merament paisatgístiques, amb una actitud que podríem qualificar irònicament com de pinta-m’ho de verd. Aquesta bateria argumental incideix sobre la instal·lació únicament d’indústria sostenible, activitats no contaminants i amb dissenys que minimitzen l’impacte sobre el paisatge. Sembla que entenen que tot es resumeix en una mena d’actitud bucòlica per part d’aquells que ens hi oposem. Però el cert és que, fins el moment, cap ni una de les propostes (algunes molt avançades com la d’Alcoinnova de la Española) han aconseguit complir els requisits mínims exigits per la regulació ambiental. No sembla que ho puguen fer sense una profunda relaxació irresponsable d’aquestes exigències que, hui per hui, resulta extremadament difícil ateses les directives comunitàries a les que s’adaptar tota la legislació.

L’aposta pel futur: alternatives reals i gestió mancomunada

L’Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana (aprovada per un govern del PP el 2011) marca clarament que s’ha de primar la proximitat entre treball i residència i la gestió mancomunada o consorciada de polígons per a evitar la fragmentació del territori. Així mateix, cal remarcar que entre les seues directrius, n’hi ha una recomanació especialment sensata que insisteix en que, a l’hora de planificar nou sòl, cal partir dels teixits existents per tal d’evitar la dispersió dels usos industrials per tot el territori. Encabotar-se en La Canal és, a la pràctica, retardar sense data una solució industrial real per a Alcoi.

A més de tindre en compte les possibilitats del sòl industrial que ja està previst a la revisió en marxa del PGOU d’Alcoi, cal explorar amb rigor totes les alternatives abans de prendre una decisió irreversible. Entre les opcions més viables trobem:

1. El polígon de Muro: un projecte de 500.000 m² ja en fase de negociació que podria oferir sòl a tota la muntanya amb un risc mediambiental molt menor.
2. Desenvolupaments vora l’autovia: zones en municipis propers com Benimarfull o Gaianes que, amb una gestió mancomunada, podrien absorbir la demanda de grans parcel·les amb accessos directes a l’A-7.

Des de Salvem exigim una planificació que no hipoteque les condicions de vida futures per preteses necessitats presents. La sostenibilitat no és un obstacle per a l’economia, sinó l’única garantia de viabilitat a llarg termini. Alcoi necessita indústria, però sobretot necessita aigua i sentit comú.

Per a concloure

No podem acabar sense fer una reflexió final. Ens sembla que estan amplament demostrades dues qüestions:

1. No coneixem amb suficient profunditat les necessitats i les preteses carències de sòl industrial a la comarca. Sense analitzar seriosament i amb caràcter previ aquesta qüestió no podem establir una política assenyada respecte a la planificació urbanística sobre la mateixa.
2. És incontrovertible que el principal recurs hidrològic que permet el sosteniment de la població d’Alcoi i Ibi presenta un risc extraordinàriament alt de contaminació.

Els promotors i defensors de la conversió de part del sòl de La Canal en una àrea industrial acusen a la ciutadania que s’ha organitzat per oposar-se de retrògrads. Davant la realitat, sembla que la situació és just la contrària: són els defensors a ultrança d’aquesta ubicació els qui, en la pràctica, estan posant en risc, no sols l’aigua que bevem, sinó, també, el futur industrial d’Alcoi i la seua comarca.

NOTA: els autors agraeixen les aportacions d’un bon grapat de persones que han llegit els esborranys preliminars d’aquest text. No cal insistir, però, en què la responsabilitat de la seua versió definitiva és dels dos signants del mateix.